9.6.07

Delaracio de principis*

*cremant.conceptes*
[assemblea antineoliberalista]


Aquest sistema no és res més que una malaltia lenta; s’apodera de nosaltres i tothom n’és conscient, però ningú se n’adona. Morirà tot a poc a poc, i tothom en serà conscient, però ningú se n’adonarà.


El sistema global

Cremant conceptes* considerem que la lluita que ens toca afrontar actualment va molt més enllà de les peticions i les reformes, de les ideologies i els conceptes pràctics. Creiem que aquesta lluita, a diferència de les lluites passades, ja no suposa la demanda de responsabilitats al causant/s de determinat conflicte, problemàtica, dilema d’interès comú, etc., ja que no existeix el culpable directe, sinó que ens trobem davant un sistema mundial que condiciona la gran majoria de les conductes de caire global: considerem, per exemple, que en front de l’especulació urbanística i el creixement massiu de l’edificació, no en podem atribuïr la responsavilitat directa als liders polítics de la regió en concret (i amb això no pretenem assenyalar cap culpable ni innocent), sinó que la problemàtica neix arran d’un sistema econòmic i de mercat que suposa l’actual funcionament de les empreses constructores/promotores, que caminen fins i tot per sobre de les fronteres legals, i a partir de les quals, els sistemes administratius municipals perden autoritat davant dels projectes urbanístics. Així, amb un exemple tan senzill i quotidià, pretenem manifestar que el deure de les lluites revolucionàries actuals no se situa en el camp de les reclamacions a responsables únics, sinó en el canvi col·lectiu i individual de tot allò que el sistema aporta. D’aquesta manera, si les problemàtiques globals són tant absolutament generalitzades i descentralitzades, proposem la llibertat d’acció de la ciutadania alhora de modificar en l’espai i el temps tot allò que és conseqüència del sistema global, sempre que es vulgui, partint de la base que si la responsavilitat no és única, sinó del global, tothom a títol individual i/o organitzat, és lliure de modificar-ne els resultats; conducta analitzada en el que anomenarem el somni àcrata.


El somni àcrata

“És possible que no canviï res, però potser és gràcies a això que somiar és encara un plaer cert, i és així com creiem i insistim en creure que crear i recrear tot el que enforteixi el somni és altament necessari, deixant de banda fins a quin punt és cert i/o útil pel canvi del món, ja que tornem a insistir que creure en crear i recrear tot el que enforteix i exemplifica el somni, és la certesa pura del somni, si no en la seva totalitat, sí parcialment. I els béns parcials fomenten el desig de la seva totalitat.”

D’alguna manera, la idea del somni àcrata ve arran d’un sentiment d’alliberament total, d’una utòpica necessitat que tothom sap que no és possible en la seva totalitat.
Així, aquesta idea impulsa la inèrcia de reproduïr els somnis individuals i col·lectius, representar-los en el món real tal i com si en fossin una exemplificació, encara que només sigui momentàniament (un esdeveniment, actuació, representació, concert, destrucció...), que no necessàriament han de ser executats de cara al públic ni pel públic, sinó que representen la necessitat viva del qui els executa de viure’ls i sentir-los certs.
D’aquesta manera, per representar el somni en la seva totalitat (encara que només sigui un moment), és necessari abstenir-se del sistema legal que ofega el funcionament de la societat, ja que, partint de la base que la legalitat és absolutament relativa, i que no s’adecua a les necessitats reals de la població, sinó a la dels seus controladors, es converteix en un estret marc d’actuació per a la representació dels somnis. Aquestes representacións, però, han de tenir sempre present fins a quin punt interfereixen en la llibertat d’un altre, o si la negació de la seva llibertat és “justificada” (com determinades actuacions contràries a símbols de l’opressió moral, física i expressiva de les persones... com poden ser els Estats, les empreses multinacionals, etc.); i també fomentar el respecte entre tot tipus d’exemplificació dels somnis, per molt o molt poc que ens interessi el somni d’uns altres.
Potser el principi d’aquest somni àcrata consisteix en no dividir la lluita en allò que ens preocupa i creiem necessari i el que desitjem i ens satisfà dia a dia. La idea, doncs, representa la unificació de les passions i la lluita: els somnis, per representar-los com si fossin certs, perquè fet i fet, el desig i l’odi són tant oposats com sinònims.


El concepte de llibertat

No ens atreviríem a assegurar que la llibertat és quelcom més que, per un cantó, la facultat de decidir i actuar conforme l’individu ho creu oportú, sempre i quan aquestes decisions no s’interposin en la llibertat dels altres; i, per altra banda, i possiblement la més important (ja que és arran d’aquesta com es modifiquen, evolucionen, transformen les conductes, decisions, actuacions “lliures”), la capacitat de l’ésser humà de gaudir de la suficient racionalitat com per considerar el pensament lliure (pensament lliure: principi de la llibertat), entenent per pensament lliure que tota sensació, reflexió, desig, etc., no se subordini-evolucioni a partir del que provocarà en l’opinió d’uns altres. Per exemple: si un poeta decideix escriure una poesia, el pensament esdevé lliure a partir del moment en que el poeta no escriu pensant en quins efectes tindrà el text en els possibles lectors, sinó en com és capaç d’interpretar ell mateix el que escriu, i com vol escriure-ho, partint de la base que allò important no és l’efecte causal de la seva acció, sinó per quin motiu vol dur-la a terme.
Si ens basem en la història de la conducta humana, podem assegurar sentir-nos incapaços de creure que una mateixa teoria, per molt globalitzada i estesa que estigui, no provocarà discrepàncies ni problemes de convivència. L’home-dona de per sí, necessitaria haver viscut exactament les mateixes situacions, emocions, condicions, evolucions que una altra, per tal d’entendre’n a la perfecció un plentajament, per la qual cosa, tot i que l’esmentada idea de llibertat fos concebuda i defensada per altres individus, no existiria en cap cas la perfecta harmonia d’aquesta sola idea que, des del moment en que és una idea que conceb més d’una sola persona, deixa de ser una única idea, per convertir-se en un conjunt d’idees que es resguarden sota la mateixa “dinàmica ideològica”, sota el mateix punt de vista. Tot i així, si considerem viable la possibilitat de que tot aquest conjunt de persones que comparteixen el mateix punt de vista, són capaces de portar-les a la pràctica d’una manera exacta, d’entendre-les d’una manera exacta, de sentir-les d’una manera exacta... la idea seria perfectament harmoniosa entre tots aquells que la conceben; la defensen. Tanmateix, arribat a aquest extrem, les idees i punts de vista no tindrien cap tipus de sentit, car no hi hauria ni una sola forma de discrepància entre els éssers humans.

Ens presentem a la comunitat com el que l’autoritat vol que siguem: uns delinqüents amb poca feina.
Hem decidit que si estar d’acord amb el sistema social mecànic, la destrucció del medi i l’especulació urbanística, la precarietat laboral, la repressió als moviments socials dissidents... suposa el principi de la no delinqüència, nosaltres no volem ser-ne l’exponent, i encara més, volem representar-ne la seva delinqüència: la delinqüència d’entendre el món tal i com és, la delinqüència de no voler acceptar el temps tal i com ens obliguen a viure’l, la delinqüència de resistir-nos a suportar la violència autèntica; la violència del creixement desmesurat de l’edificació i els seus preus exageradament patètics, la violència d’un sistema legal que s’acomoda única i exclusivament als seus creadors, i que recau deliberadament sobre tots els que s’hi oposen (sense que això signifiqui la seva infracció).
Nosaltres som delinqüents: hem plantejat música, art, enlloc de competència i rols consumistes, hem proposat experimentació enlloc de la subordinació a les rutines, hem exposat respecte i llibertat, col·lectiva i individual, enlloc de la repressió i reprimença de les emocions.


Intenció del projecte

Considerant que l’actitud i dinàmica antineoliberalista s’engloba dins un marc d’actuació extremadament extens i, per tant, pràcticament inabastible en la seva totalitat, apostem per enfocar les accions i conductes de l’assemblea en dos aspectes concrets que, alhora, per sí mateixos ja ofereixen una gran varietat de contingut.

-Cultura lliure. Cremant conceptes* apareix com a una alternativa a l’oci privat, privatitzat, i com a una oferta de lluita contra les restriccions que la creativitat i la seva expressivitat conseqüent pateixen. Al marge de tot concepte de cultura al servei del benefici turístic, considerem que la lliure expressivitat i l’abast real de la cultura, pot suposar el principi d’una base emocionalment social molt forta, i és per això que reclamem el carrer com a espai d’expressió creativa, i que considerem l’oci cultural com a una conducta de rebuig a les actituds rutinàries, estrictes, i de conceptes malentesos com la privacitat, els prejudicis, etc., i com a una eina essencial de relacions socials, de compenetració i interactuació, i d’intercanvi d’idees, lluites i desitjos.
-Oposició frontal al control social. Com a amants de les llibertats col·lectives/individuals i el respecte mutu, adaptem la nostra lluita a la manifestació directa contra tot allò que atempta contra la lliure actuació i decisió, i el que suposa el control i la persecució de les conductes. Així, ens mantenim al marge del sistema legal absurd, desconsiderat, i pràcticament inútil que ens obliguen a resseguir i obeir, així com d’aquells que en procuren (imposen) l’acompliment, i ens declarem opositors a tot allò que simbolitza –directa i indirectament– la persecussió de les idees contràries al règim neoliberalista, caracteritzat per la pacificació i les dinàmiques de responsabilitat, pau, respecte... que adopten les autoritats, per tal d’ocultar un perfecte entramat de sistemes de control i manipulació psicològica de la societat, que actúa sobre la població com a somnífer, com a una droga subministrada fora del consentiment individual de cadascú i que és, per tant, absolutament il·legítima.

Cap comentari: