MANIFEST SOROLLISTA
És absurd concebre idees definitives, irrisòries en comparació amb la història de tots els temps, de totes les idees. Defensar-les i imposar-ne els dogmes resulta inútil.
L’animal humà ha perdut tota la seva incidència i es presenta ara com a icona representatiu de la mecanització social i la seva classificació organitzada en models i estereotips, els déus d’aquesta nova era són antiterroristes, i es manifesten tendres i discrets, anestesiants i fulminants. Els nous manaments no han estat escrits, pitjor encara, apareixen en forma de benestar o calma: estudia (imperatiu) només l’itinerari emmarcat i accedeix a la universitat -qualsevol alternativa és sempre una última opció-, que t’aportarà els coneixements adients per exercir tota la vida d’allò que tant t’apassiona -tant?-, la teva màxima gratificació els diners, compraràs una casa de disseny i la decoraràs amb mobles de les revistes dels grans magatzems, el millor atrezzo del nou gran teatre del món; tindràs fills, amics modèlics i ben situats, i un cotxe car, però segur, assegurat. Invertiràs en borsa i en caixes de pensions, residències i defuncions.
Sorollisme no és sinònim d’oposició ni antònim d’activisme, suposa reflexió i punt de vista, insubordinació a aspectes il·lògics del sistema global, local. És fruit de l’entorn impregnat de sorolls estridents i desagradables, repetitius i desorganitzats, símptomes de la decadència i la irresponsabilitat, però per res culpables d’allò que els causa. Fruit del passat avantguardista i la seva imaginació. Anti art-classificat i disposat a conviure i acceptar els errors i la seva disposició: sorolls que formen sons i estructures rítmiques, potencial armamentístic i destructiu, tan aviat com impulsiu i creador, descobridor. Caos acústic que genera música, música que genera expressió. Soroll, gràfic o auditiu, soroll que no prescindeix dels sons.
Sorollisme rebutja els conceptes clausurats i limitats, i interpreta la percepció de l’entorn i els paisatges humans com a soroll, interpretació no filosòfica, però si poètica: poesia no és habilitat, ni cap idea. És un estat.
El valor de la cultura és limitat i burocràtic.
