[aqhrata] goatte, el somni*

Faré una crida on explicaré un fet. Escoltin, escoltin: avui goätte m’ha explicat que la pragmàtica no existeix, i que si vull somiar millor que aprofiti tot moment per fer-ho, perquè sinó el somni en qüestió perdrà pes i es convertirà només en un desig passatger. Goätte m’ha ensenyat un lloc preciós, i m’ha dit que me’l fes meu, que feia massa que allà no hi vivia ningú i que posats a habitar els boscos... habitem-los amb gràcia. Goätte m’ha mostrat els racons d’aquest espai i m’ha instruït en l’art de reconstruir-lo, que no és precisament una facilitat: es tracta de saber somiar, com sempre, despert, però amb tanta traça que jo mateix formi part d’aquest somni i sigui capaç de convertir-lo en el que vulgui. Que les parets es deformin, si cal, i les columnes que aguanten el sostre no es recolzin enlloc, si vull, perquè sota cada columna hi haurà un forat per on només hi cabran les foteses, els mals temps, els horrors i el malestar. Però, ara bé, goätte sap que per aquests forats desapareixerà tot el que embruta les belleses, però també que només ho faran quan les haguem reconegut, entès i, per tant, rebutjat; i és per això que goätte repeteix i reincideix en reiterar que hom no és capaç de reconèixer esmentades belleses sense que existeixi el seu oposat: diguin-me, ¿com reconeixerien la bellesa si no poguessin separar-la de tot allò que l’embruta? Bellesa perdria significat. Tota perfecció té un contrari, i és precisament aquest contrari qui li atribueix les perfeccions: que ens incita a desitjar-les.

Però, qui és goätte? Qui és? Goätte és un mot que significa tot allò que es pugui desitjar. Goätte és un somni, el somni de tots els qui vulguin creure-se’l.


Ha despertat per fi la resistència. Nosaltres gaudim d’un poder únic, i és en constant creixement. Hem reclutat un exèrcit, fort i decidit. Els seus combatents van tots armats amb pedres, foc, ampolles incendiàries, instruments, pinzells, paraules dolces; i centenars d’altaveus formen els murs d’un temps on la creativitat no té escolta, i ens hem vist obligats a enfortir-la i donar-li veu. És el poder, aquest poder que incrementa cada cop que el volum pren força, més força, altaveus, més altaveus, més força; poder. És aquest el vertader poder: el so. Aquí aprofitem la iniciativa de l’espontaneïtat, i creiem en expressar tota emoció tal i com aquesta sigui percebuda, sense reflexions ni restriccions, perquè en aquesta coneguda era de la pau, la violència que rebutja tothom no és útil, i sota el bel del pacifista s’organitza l’estratègia d’una de les pitjors violències: el control emotiu i del coneixement. No creiem en sobrevalorar les conseqüències de les nostres actuacions i el que puguin provocar en la moral global, car la nostra intenció consisteix única i exclusivament en manifestar en la seva més pura essència allò que pensem, sentim, perquè és així com considerem que el pensament ha d’esdevenir lliure. Que la cultura sigui lliure. Construirem el primer i últim regnat de les idees. Ens hem proposat, doncs, combatre a tot aquell que cregui que té prou força com per decidir el futur dels altres, i el desenvolupament de les seves accions: que ho intenti.
Desplegarem avui totes les nostres tropes, i serem jutjats per estimar el temps i allò que el forma, la música serà el nostre vehicle d’atac, i serem jutjats també per utilitzar-la. És aleshores quan intervindrà la defensa, que consta no només del poder del volum triplicat d’aquesta música criminalitzada, sinó també de la perfecta organització de l’odi en forma de foc, pintura, versos, i declaracions. Odi mai injustificat. Així, goätte repeteix i reincideix en reiterar que la música sigui lliure, la cultura lliure, el pensament lliure. Les emocions lliures. La música lliure.

Però, qui és goätte? Qui és? Goätte és un mot que significa tot allò que es pugui desitjar. Goätte és un somni, el somni de tots els qui vulguin creure-se’l.

äqhrata tekno .· festa profana*

El regnat de les idees

Donà molt poca importància al relleu lluminós del voltant del marc de la finestra que, degut a la decadència del sol a l’exterior i la patètica il·luminació de l’interior, en altres moments li hauria resultat valuosament rellevant. Premia amb força la fusta fosca i d’arrugues marcades que servia d’escriptori i observava el foc de la llar d’una forma exageradament inquieta. Feia massa estona que llegia i no fou capaç de distingir en quin moment havia sortit del text, o si havia aconseguit fer-ho. Confongué el tacte de la fusta amb un gust i es visualitzà mastegant deliberadament els trossos d’aquell polsim de foscor acumulat en estellosos fragments que li rascaven les dents, i insensibilitzaven el seu paladar. Escopí sense pensar-s’ho els trossos d’aquella fusta que, sense haver deixat de prémer amb els dits, s’havia traslladat a la seva cavitat bucal, destrossant-li els límits de la percepció, i ara tot el coll li dolia, i encaixà amb forta pressió les dents per oblidar l’angúnia del fregament reiterat i contundent de la fusta, que li esqueixà fins i tot els llavis.
Semblava impossible que la idealització d’un succés tant estúpid l’hagués portat a reaccionar tal i com si hagués estat cert, i tan aviat com es plantejà la seva incredibilitat, tot ell es fongué en l’eterna incertesa d’una olor que havia viatjat de sobte davant seu. La podia veure, o això semblava, i aixecà la mà i la palpà, poc a poc, era suau, molt suau, i tota l’esquena li explicava pessigolles quan notava el tacte suau d’aquella olor que, de cop, es tornà aspre; molt aspre, i les ungles se li esquerdaren de tant fort com havia volgut entendre’n l’aspre; que fins i tot li rascava la pell. Semblava impossible. Del tacte no en sabé res més, però poc a poc la olor adquirí llum pròpia. No tenia un color definit, sinó tots els colors potser en un de sol, i s’abraçà a la llum, i la prengué per esposa en qüestió dels segons de vida d’aquella sensació. No la oblidaria mai. Mai que esdevingué un instant quan, un cop oblidada aquella muller lluminosa, espontània, s’observà els dits esblanqueïts, de pàl·lid a verd clar, passant pel groc, i arribant només a un color de pell excitat i rogenc de masses sensacions que no eren més que producte d’alguna idea momentània. Una idea que havia recorregut els racons d’aquella habitació tal i com de cop ell volgué investigar els racons del món, i descobrir-ne els secrets, les llegendes, i les olors. Disposà els peus per aixecar-se d’aquella cadira incòmoda, però alguna cosa li impedí el desenvolupament de l’acció. Segur de tocar amb els dos peus el sòl, s’observà les cuixes i descobrí una cama atravessada per damunt de l’altra, ajaguda al seu genoll. I tot culpa d’aquell temps que havia disposat a la sort de l’entorn, que li havia permès oblidar la disposició dels seus membres. Tot disposat a la sort de l’entorn, un entorn impregnat d’idees que passejaven aspres, s’enlairaven cada cop que volia tocar-les, i canviaven de tonalitat tan aviat com les reconeixia. Tot culpa de l’entorn disposat a la sort de la deliberada percepció de l’ambient culpable de ser disposat a la sort d’unes idees que, regnant en la totalitat de l’entorn d’aquell racó insignificant del món, on la sort havia regalat l’entorn a la pragmàtica disposició de les idees, tot ell fou capaç de rendir-se a la voluntat d’un conjunt d’emocions. Tot culpa de l’entorn, regnat per les idees.

äqhrata*

Sembla increïble, però avui hem decidit crear dins nostre o, el que és el mateix, dins de tot allò que ens representa, un petit món governat per nosaltres mateixos, tots nosaltres mateixos. I, qui som nosaltres? Què volem? Ho som tot i no volem res.


Hem considerat que considerar-nos impulsors del somni àcrata en la seva més pura essència ens reconforta, i el confort és suficient com a recompensa. Armarem tota la nostra convicció d’allò que realment fa mal: les veritats més pures. I armarem el nostre entorn d’allò que realment el defensi. Seran aniquilats tots els indicis de supressió i imposició. Cremarem tot allò que no ens representa i amb aquest foc escalfarem els fonaments de la terra sobre la qual s’erigirà un regnat, del que ja tant se n’ha parlat: el regnat de les idees, idees al voltant de les quals es ballaran les músiques més diverses, les més estrambòtiques, originals, efusives, destructives, tristes, desencadentants de la festivitat que, contrària a la seva actual significància, serà símbol de la reflexió més intensa, la sociabilitat més pura, i la lluita més ferotge; äqhrata, i tot el que d'aquest text en pugui derivar, així com el contacte entre tots aquells amants del somni més pur i fantàstic, per tal de foragitar allò que n'impedeix l'essència. L'essència del somni